13 de març 2024

Tertúlia literària del club de lectura Celler de Lletres "L'últim amor de Baba Dunia" d'Alina Bronsky

 


L’últim amor de Baba Dúnia d’Alina Bronsky, Editorial Les Hores, 2019, traducció de Ramon Farrés

 

Altra vegada coincidim per unanimitat en comentar que la lectura ha sigut plaent, agradable, a estones divertida i que, en general, ha agradat. La Baba Dúnia és un personatge entranyable que connecta ràpidament amb el lector per la seva senzillesa aparent, el seu humor, la seva humanitat i perquè una miqueta totes ens hi voldríem assemblar una mica. Ens sorprèn sobretot la manera com espera la mort, per exemple. Però també com contempla el pas del temps entre veïns que s’ajuden mútuament a Txernobo, un poble contaminat per l’accident nuclear de Txernòbil. O fins i tot com encara les situacions compromeses, com tracta a amics i familiars, com s’interrelaciona amb la resta de personatges i com arriba a conclusions i reflexions que la fan inimitable. Alguna clubaire ha anomenat el llibre com “una festa a la vellesa”. I és cert, perquè el tractament que l’autora fa a aquesta etapa de la vida és interessant. Ens recorda una mica a Cien años de soledad i ens fa pensar que ja ens agradaria assolir aquest grau de maduresa i de dolça espera que té la Baba Dúnia.

Hem intentat entendre el perquè del títol. Quin és l’últim amor de la Baba Dúnia? Doncs arribem a la conclusió que és el poble on ha tornat després de fugir-ne a causa de l’accident nuclear. Tot i que potser també podria ser l’amor a la llibertat, a ella mateixa o a allò que la fa feliç, que és ben poca cosa: casa seva, l’hort, els veïns ons i﷽﷽﷽﷽﷽﷽oledat.casa seva, l'hseu oo alldad.aquest grau de maduresa i de dolça espera que tn innimitable.ertida i, en general, ïns i la soledat. Per què torna al poble? Perquè allà se sent lliure.

Alhora, però, intuïm un conflicte interior que la fa vulnerable. Un trauma familiar que no ha paït, la por de no haver sigut una bona mare i una bona àvia. I, alhora, no vol molestar, no vol ser una nosa per la seva filla, que viu a Alemanya i al costat de la qual ella decideix no anar. Aquesta debilitat la fa humana i, de fet, s’ensuma al llarg de tota la novel·la perquè li fa prendre decisions que d’altra manera potser no hauria pres.

I, també alhora, veiem que és una líder. Els veïns confien en ella perquè la veuen com una dona de conviccions fortes, de presa de decisions ràpida, perquè és coratjosa i creu en ella mateixa. Només en Petrov la fa sortir una mica del seu rol perquè és l’únic que li fa reflexions i preguntes incòmodes. Per ella, de les coses importants no se n’ha de parlar.

En definitiva, doncs, L’últim amor de Baba Dúnia és una novel·la que ens ha fet xalar de la vellesa, cosa que ja fa falta moltes vegades.


Alina Bronsky


L’Alina Bronsky va néixer a Rússia el 1978, però a començament dels anys 90 del segle passat va anar a viure a Alemanya, on actualment resideix. La seva primera novel·la publicada va ser Shcerbenpark (2008), que es va convertir en un best-seller a Alemanya, que es llegeix a les escoles i de la qual se n’ha fet una pel·lícula. L’últim amor de la Baba Dúnia és la seva quarta novel·la publicada i va ser candidata al Premi del Llibre Alemany i als Dublin Award 2018. L’editorial Les Hores també ha publicat La trena de la meva àvia el 2019.

Ramon Farrés és un poeta, escriptor i traductor nascut a Manlleu el 1962 i que ha traduït un llarg etcètera d’autors com Stefan Zweig, Jules Verne o Bertolt Brecht. Llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (1985) i doctor en Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (2001). Ha treballat com a corrector i traductor en diverses editorials (1984-86), al servei de publicacions del Parlament de Catalunya (1987-88) i a la televisió Deutsche Welle TV (1992-95). Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i de traducció alemany-castellà a la Freie Universität de Berlín (1991-94).   




L’últim amor de Baba Dúnia

L’àrea d’exclusió de Txernòbil és l’escenari d’aquesta novel·la deliciosa de l’escriptora d’origen rus resident a Alemanya Alina Bronsky. Ambientada anys després del desastre nuclear i de la fugida de tots els habitants de la regió, explica la vida de la Baba Dúnia, una senyora que ha tornat al seu poble situat dins la zona contaminada per l’accident de la central nuclear. Allà conviu amb altres personatges singulars i solitaris que, com ella, no tenen on anar o no volen anar enlloc més.

Amb una prosa senzilla i alhora poètica, l’autora d’aquesta novel·la curta ens introdueix en un món de personatges curiosos i poc amistosos que sobreviuen entre les runes d’una ciutat devastada per l’abandó. Amb llum només de tant en tant, menjant les verdures que conreen i sortint només d’allà per anar a comprar quatre productes bàsics, els habitants d’aquell poble mig fantasma viuen en pau apartats de la societat fins que l’arribada d’un pare i una filla pertorbarà la seva tranquil·litat buscada.

La Baba Dúnia t’enamora per la seva senzillesa. És una dona entranyable, valenta, a qui ja li tant li fa tot i que ens dona una lliçó de vida.

En podeu saber més sobre aquestes senyores que han tornat al seu poble d’origen de la zona d’exclusió de Txernòbil en el capítol del 30 minuts “Les àvies de Txernòbil” emès per TV3.

 

Jordi Romeu Carol

 

 

 

09 de març 2024

Recomanació del llibre d’art “Las invisibles. ¿Por què el Museo del Prado ignora a las mujeres?” de Peio H. Riaño

 


En ocasió d’aquest 8 de març, Dia internacional de les dones treballadores, volem posar el focus en la representació i en el rol de les dones a l’art i aprofitem l’ocasió per recomanar-vos el llibre de Riaño “Las invisibles. Por què el Museo del Prado ignora a las mujeres” editat per Capitán Swing a l’any 2020. Riaño ens parla de la presencia de les dones a l’art, i ho fa considerant les dones com a pintores, com a protagonistes dels quadres i com a treballadores d’aquest món. El seu discurs es centra en l'anàlisi de la presència femenina en les sales del Prado, un dels museus més importants d’Espanya i d’Europa i de com aquest no sigui capaç de respondre a les preocupacions del públic contemporani i encara perpetri un discurs classista i patriarcal lligat als valors del segle XIX. Per què, diu Riaño, hem hagut d’esperar dos segles abans de veure al Prado una exposició dedicada a la pintora flamenca Clara Peeters, de la qual el museu té diferents obres? De fet poques obres de pintores podrem trobar exposades a les sales i això reflecteix també la manera en que es presenta el programa curricular i l’ensenyament d’història de l’art als instituts, des de la ESO al batxiller. Entre els noms de les pintores exposades  apareix el de Sofonisba Anguissola (absenta al programa escolar), a la part del Barroc no hi veiem cap (ni tan sol Artemisia Gentileschi), i a la escola fins a les avantguardes no ens topem amb el nom de Tamara Lempicka. Les coses no van millor quan considerem a les dones com a les protagonistes dels quadres i ens topem amb un pintor com el Saenz Saenz que pintava nenes despullades mirant amb  sensualitat un hipotètic espectador masculí. També en molts quadres trobem escenes tretes de la literatura i dels mites que fan referencia a violències i violacions però que als quadres apareixen sense rastre de denuncia i sota el títol de “rapto”. Finalment, passant a les treballadores, perquè és tant desconegut que va ser una dona la que va impulsar el naixement de la col·lecció del museu? Riaño ens recorda amb aquest llibre la necessitat i la urgència d’un nou discurs per part de les institucions museològiques.


Sobre l’autor


Peio H. Raiño és llicenciat en Història de l'Art i Periodisme. Autor de “Conductas envenenadas” (2007) i de La otra Gioconda. El reflejo de un mito” va ser comissari de la exposició col·lectiva “Esculturismo” al 2008. Ha treballat en diversos periòdics i revistes i va ser redactor de cultura en Calle 20, Público, El Confidencial i El Español. Al 2014 va guanyar el premi de Periodisme Cultural José Luis Gutiérrez pel reportatje “Académicos insumisos”.

 

05 de març 2024

Exposicions del mes de març a la biblioteca

 Al Claustre: exposició de pintura fins el 28 de març

"Il·lusió per pintar" de Regina Garcia Mirabent              

Hola, sóc la Regina i els que em coneixeu ja sabeu de la meva afició per la pintura. He passat per varies escoles de Barcelona i he fet exposicions. Ara us mostro uns quadres de pintura figurativa amb el tema de flors, que es el que més m'agrada, i també vinyes ja que estem a Sant Sadurní. Estan pintats amb tota la il·lusió del món. Espero que us agradin.  


A les vitrines d'art: fins el 28 de març

joieria creativa d'Elisabet Font Monserrat

LA PLATA FLUINT VERS LA LITERATURA

Després d'aprendre joieria creativa amb la Fina Sánchez, de forma autodidàctica vaig anar practicant diverses tècniques artesanes amb ceres i plata, fins i tot esmalt, joies en fusta, vidre (fussing), tèxtils, repujat de cuir, argila polimèrica, enfilat de collarets, ganxet en plata i nusos artesans.

Em va agradar tant que el 2010 vaig obrir una botiga taller a Sant Sadurní d'Anoia, JuSaBet, on a més de vendre les pròpies creacions donava classes a petits i grans que hi estiguessin interessats.

 Les mans i la vista no em van acompanyar del tot i vaig liquidar gran part del material i joies, per acabar tancant portes quatre anys després, deixant enrere l'art de la joieria.

Des de llavors em dedico a una altra mena d'art, l'art de l'escriptura. Aquest passat 2023 ha sortit a la llum la meva primera novel·la "Les 21 madones de Can Llopart de les Alzines".

les21madones@gmail.com                 https://www.facebook.com/elisabet.fontmonserrat


A l'espai jove:
fins el 21 de març

ELS ESTEREOTIPS DE GÈNERE EN L'ART
L'alumnat de 2n del CFGS d'Educació Infantil de l'Institut Intermunicipal del Penedès vol donar a conèixer artistes plàstiques de diferents disciplines, moltes d'elles invisibilitzades pel fet de ser dones. Per aquest motiu des de l'assignatura de Projecte han fet recerca de dones pintores i escultores que han intentat fer del seu art la seva professió; i ho han plasmat en una petita exposició perquè les puguem conèixer una mica més.




 

22 de febrer 2024

Crònica de la cinquena trobada del Club de lectura juvenil del 15.02.2024

 

Aquest mes de febrer els membres del club de lectura juvenil ens hem tornat a posar el barret de jurat del Premi Protagonista Jove 2023-2024. Era el torn de comentar la segona obra finalista de la categoria 12-14 anys: “Poni” de R. J. Palacio.




 En Silas és un nen de dotze anys. Un bon dia, molt entrada la nit, hi apareixen tres genets desconeguts decidits a endur-se'n el pare. En Silas es queda sol i se sent espantat, però quan un poni apareix a la porta de casa, entén què ha de fer. Silas s'embarca en un viatge perillós pel vast paisatge americà que el connectarà amb el passat i amb el futur i amb els misteris insondables del món que l'envolta.

 R. J. Palacio ens explica una història preciosa i punyent alhora sobre el poder de l'amor i les connexions que ens uneixen a través de la distància i del temps.

 La majoria ja havíem llegit el famós debut de Palacio, “Wonder” (i ens havia agradat), però “Poni” ens ha decebut moltíssim. D’una banda, no hem connectat amb la veu narrativa, que ens ha semblat lenta i feixuga, i no hem acabat d’entendre la història.





La novel·la barreja diverses subtrames i gèneres: aventures, ficció històrica, misteri, fantasia, i fins i tot una mica de terror. Ens hem perdut entre tants misteris i personatges, i la majoria no l’hem acabat. A més a més, els missatges que vol transmetre l’autora sobre la importància de l’amistat i la família de vegades ens han semblat forçats.

 Així que per a nosaltres “Poni” es posa a la cua dels llibres que opten al Premi Protagonista Jove. De moment  “Ghost” de Ryan Reynolds que ens ha agradat força, i ja només ens queda llegir “Vint-i-set dinosaures” de Teresa Muñoz. Aquesta és la sinopsis:

 El Nil fa un temps que no està bé. Li costa concentrar-se a l'escola, i amb els amics i companys la cosa tampoc no rutlla gaire, a excepció del Roc, el seu millor amic, i de la seva gossa Lily, que sempre li fa costat. Ja fa més d'un any que va morir el seu pare i des d'aleshores tot ha empitjorat. De vegades pensa que s'ha tornat boig, sobretot quan parla amb el Mazzy, el robot que té a mig muntar a sobre de la taula, o quan veu monstres a la seva habitació i llavors es concentra en les enganxines de dinosaures que té a la paret per superar el mal tràngol. Se'n sortirà amb tot plegat?

 Quina emoció... El mes que ve es decidirà tot! Farem les nostres votacions i decidirem quin llibre de la categoria 12-14 anys creiem que mereix guanyar el Premi Protagonista Jove. No us ho perdeu, seguirem informant ;-)

 

Mx

20 de febrer 2024

Crònica del club Segona Fermentació sobre "Un episodio en la vida del pintor viajero" de César Aira

 

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ

Un episodio en la vida del pintor viajero

Tertúlia del 9 de febrer de 2024

La sessió d'aquesta setmana al  club de lectura ens ha dut a explorar els matisos d’una novel·la breu, però carregada de significats: Un episodio en la vida del pintor viajero de César Aira. L’obra ens ha transportat a paisatges inexplorats i a personatges històrics, tot plantejant qüestions sobre la  versemblança i la narració que han estimulat una enriquidora discussió.

Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció a les integrants del club és l'ús de personatges històrics en una obra de ficció. Fins a quin punt és lícita la distorsió d’elements biogràfics en una novel·la? És  una enganyifa o bé un joc narratiu perfectament legítim? Aquestes són algunes de les preguntes que han anat sorgint. La figura del pintor Rugendas, basat en l'artista alemany Johann Moritz Rugendas, és fascinant, i en certa manera esdevé un alter ego de l’autor per a explorar les complexitats de la relació entre art i realitat. La seva vida, lliurada a l’art en una dedicació i tenacitat que ha estat remarcada per les integrants del club, es converteix en si mateixa en una obra d'art.

La recerca de l'exotisme a l’Amèrica del Sud i el xoc de la recepció a Europa d’obres pictòriques que retrataven aquest exotisme  ha motivat diverses intervencions. L'autor ens submergeix en la visió europea de “l'altre”, aprofitant  la tensió entre el romanticisme i les dures condicions de vida dels pobladors d’aquells verals.

Tocant a  les il·lustracions, s’ha destacat l’encert d’haver fet una edició amb reproduccions de quadres de Rugendas. Tenen un impacte no sols decoratiu, sinó que s'entrellacen amb la trama anem mesura que anem girant fulls;  les il·lustracions enriqueixen notablement  la nostra experiència lectora. Durant el debat s’ha vinculat el llamp que cau sobre Rugendas  amb una anunciació de l’adveniment de la fotografia i de l’arraconament que suposà per als pintors de paisatges.

El paral·lelisme dels dos protagonistes amb el Quixot i Sancho no ha passat desapercebut, així com la bogeria inherent en la persecució d'ideals inassolibles, com ara “retratar un terremoto”.

Els elements surrealistes de la novel·la (com descripció de “la gran carreta de las travesías interpampeanas” o l’exhibició d’un salmó en lloc d’una captiva en l'episodi del malón) ens remeten a  zones frontereres entre la realitat i la imaginació. Aquests detalls surrealistes accentuen la natura espectral de l'experiència de Rugendas, connectant amb la seva pròpia percepció distorsionada per efecte de les drogues.

Finalment, no podem passar per alt el retrat dels indis en la novel·la i la rellevància en l'imaginari racista del "malón". Aira ens confronta amb la brutalitat de la colonització per mitjà de l’accentuació d’elements absurds, que semblen sortits d’una novel·la d’aventures i que ens fan qüestionar la manera com la cultura occidental s'ha construït sobre el patiment d'aquests pobles indígenes que són “al marge dels marges”.

L’autor

César Aira, nascut el 23 de febrer de 1949 a Coronel Pringles, província de Buenos Aires, és un escriptor i traductor argentí,  considerat un dels principals exponents de la literatura argentina contemporània. Aira és un dels autors més prolífics del món. Autor de més de 100 llibres, cada any publica de dos a cinc llibres (normalment novel·les breus, però també assaigs). Per donar sortida a aquest ritme frenètic d’escriptura, sol lliurar obres tant a grans grups editorials (Random House) com a petites editorials independents, cosa que aquestes darreres els suposa un bon impuls econòmic.

Aira també escriu crítica literària, incloent-hi estudis monogràfics sobre Copi, la poeta Alejandra Pizarnik, i l’escriptor britànic del segle XIX, Edward Lear. La seva obra magna de crítica literària és el Diccionario de autores latinoamericanos, obra enciclopèdica en la qual no es limita a informar de la vida i producció de cada autor (com solen fer els diccionaris) sinó que opina obertament de la seva qualitat. Aquesta obra ha alimentat el mite que César Aira, a banda d’haver-ho “escrit tot”, també ho ha “llegit tot”.

Algunes de les seves obres més conegudes inclouen La liebre, Cómo me hice monja, Un episodio en la vida del pintor viajero,  Artforum i Cecyl Taylor, aquesta darrera considerada per Roberto Bolaño com un dels cinc millors contes que hagués llegit.

Quant al seu estil, Aira ha reivindicat sovint en les entrevistes una estètica d’avantguarda, clarament hereva dels surrealistes. La seva peculiar tècnica d’escriptura es basa en la “fugida cap endavant” i no tant en l’edició del que ja escrit. Per això les seves obres tenen molts girs argumentals imprevists. És una tècnica semblant a la improvisació dels músics de jazz. En els darrers anys César Aira ha entrat amb força a les quinieles que es fan anualment sobre candidats a guanyar el Premi Nobel.


L’obra

Novel·la breu inspirada en la vida d’un pintor que va existir realment: l’aventurer i artista alemany  Johann Moritz Rugendas (1802-1858), un dels primers artistes europeus que va voler retratar els paisatges i els habitants de l’Amèrica del Sud.  Sovint, les edicions d’aquesta novel·la es publiquen amb reproduccions dels quadres de Rugendas.

Naturalment, César Aira, a partir de les dades reals, fa tota una elaboració literària sobre el personatge i les seves peripècies a regions tan mítiques com la selva o la Pampa.

Un dels punts centrals de la novel·la és la crítica, a partir del mecanisme de portar a l’absurd les situacions, de la visió eurocèntrica dels  indígenes. Això es reflecteix, entre més detalls,  en la voluntat del pintor de ser testimoni d’un malón. Els malones eren atacs violents per part dels indígenes als pobladors blancs i formaven part de la mitologia fundacional i obertament racista de les societats llatinoamericanes. A més, el malón havia estat motiu  d’incomptables  representacions pictòriques. Aquest tema també és central en una de les seves primeres novel·les La liebre.

Llibre difícil de classificar, Un episodio en la vida del pintor viajero és a un mateix temps un diari de viatge, una novel·la, un relat històric i també un assaig sobre estètica, tot passat per la trituradora del peculiar estil surrealista de l’autor. El paisatge pràcticament esdevé un personatge més, que canvia i que comunica una impressió de totalitat als observadors amatents. La voluntat de l’artista de sobreposar-se als entrebancs també és una de les claus de lectura de l’obra.


Xavier Zambrano


13 de febrer 2024

Resum de la tertúlia sobre "Viatge d'hivern" de Jaume Cabré del club de lectura Celler de Lletres

 Viatge d’hivern de Jaume Cabré, Edicions Proa, 2000

Tertúlia del 9 de febrer del 2024 del Club de lectura Celler de Lletres. 

Divendres de Carnaval amb en Jaume Cabré en la seva màxima esplendor, coincidim totes amb què els contes de Viatge d’hivern són una delícia literària en el sentit que estan molt ben escrits, encara que potser alguns agraden més que els altres. I agraden més que els altres no tant perquè no siguin bons, sinó perquè ens remouen la consciència en excés, fins i tot.

Ens referim, més concretament, als contes Jo recordo i Balada, dos contes que parlen de la guerra i de les nefastes conseqüències que tenen en la vida dels seus protagonistes. El primer, perquè parla de la terrible decisió d’una família jueva al camp de concentració de Treblinka en què els carcellers els fan triar només un supervivent que haurà de matar, un per un, la resta de parents. Aquesta terrible decisió marca per sempre la vida del petit Ishtar, que serà el nen que sobreviurà a l’holocaust. El segon, Balada, perquè parla d’una mare que es torna boja quan els soldats s’emporten el seu fill Vlada a la guerra, un noi segurament autista que acaba matant-la quan els soldats arriben altra vegada al poble de la protagonista. A totes ens han semblat terriblement colpidors i per això ha sigut el tema que ha sortit només d’entrada.

En general, però, el conjunt dels contes ens han semblat brillants. Tots compleixen els requisits que han de tenir els contes: ràpids, fulgurants, intensos, amb visió estètica, amb sentit d’unitat i amb efecte singular. De fet, els hem analitzat un per un per intentar entendre què és el que ens ha agradat i per què. També hem intentat trobar els punts en comú que els lliguen tots. En aquest cas, hi ha la música, l’art o els espais, alguns comuns i altres que no, i els personatges que van apareixent al llarg de tot el recull, que es repeteixen en alguns contes i que estan referenciats en altres.


També hi ha un element que ens ha deixat molt bon sabor de boca i és que en Jaume Cabré ens dona la informació necessària perquè el conte tingui sentit, però alhora ens obvia aquella que és interpretable. Això podria arribar a semblar que és un error, però en realitat és la manera que li permet que els contes tingui ple sentit perquè el lector pot acabar de construir la història només amb aquesta informació essencial, cosa difícil d’aconseguir per un escriptor.


Jaume Cabré


(Barcelona, 1947) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència i membre de la Secció filològica de l’IEC. Es va dedicar a l’ensenyament fins que l’èxit de les seves obres literàries el va portar a dedicar-se exclusivament a la literatura i al guionatge televisiu i cinematogràfic.


La seva bibliografia més emblemàtica:

  • 2017. Quan arriba la penombra Barcelona, Proa. Recull de contes.
  • 2011. Jo confesso Barcelona, Proa. Novel·la.
  • 2007. Baix continu, Barcelona, Proa. Antologia de contes de tema musical.
  • 2005. La matèria de l'esperit, Barcelona, Proa. Assaig.
  • 2004. Les veus del Pamano, Barcelona, Proa. Novel·la.
  • 2000. Viatge d'hivern, Barcelona, Proa.
  • 1996. L'ombra de l'eunuc, Barcelona, Proa. Novel·la.
  • 1991. Senyoria, Barcelona, Proa. Novel·la.
  • 1984. Fra Junoy o l'agonia dels sons, Barcelona, Edicions 62. Novel·la.
  • 1984. La teranyina, Barcelona, Proa. Novel·la.
  • 1980. El mirall i l'ombra, Barcelona, Laia. Novel·la.
  • 1978. Carn d'olla, Palma de Mallorca, Moll. Novel·la.
  • 1978. Galceran, l'heroi de la guerra negra, Barcelona, Laia. Novel·la.
  • 1977. Toquen a morts, Barcelona, La Magrana. Novel·la.
  • 1974. Faules de mal desar, Barcelona, Selecta. Contes.

Viatge d’hivern

Jaume Cabré és dels pocs escriptors que podem dir que es guanyen la vida fent d’escriptor i només d’escriptor. No és casual, però, perquè la seva obra és extensa i reconeguda, i potser més reconeguda que extensa (27 obres de narrativa, entre novel·la, llibres de relats, contes infantils i obres de teatre). I això, vulguis que no, és un de les poques condicions que permeten viure de la literatura.

A Viatge d’hivern, Cabré ens serveix catorze relats en què l’art i la música cobren una importància vital. Tan vital com ho és per al senyor Adrià, el coprotagonista del conte Pols i que viu, bàsicament, per extreure frases sàvies de llibres que mai llegirà ningú, o pel pianista Pere Bros, que veu Schubert assegut a les primeres fileres de la platea de la sala de concerts.


Potser no és el gènere més conegut de l’autor, ben cert, però sí que podem dir que Cabré és un dels grans mestres d’aquest art de la narrativa breu tan arriscat i tan intens. L’autor de contes per adults, i això no vol dir necessàriament eròtics o de temàtica picant, ha de tenir suficient destresa per no convertir els seus textos en avorrits, dispersos o fins i tot infumables. No és el mateix un llibre de relats que un llibre AMB relats. I aquí rau la diferència entre els reculls que ens enganxen i que valorem més enllà fins i tot de l’habilitat per explicar històries del seu autor.

Viatge d’hivern no és un llibre AMB relats, només, perquè els contes es toquen, s’entrellacen, els personatges principals d’uns són els secundaris d’uns altres, la música hi plana com un lleu llebeig que ens acompanya tota l’estona. Cabré sap relligar els relats del seu llibre gràcies a la seva capacitat per donar-nos pautes i senyals que a vegades són molt evidents i que a vegades no ho són tant. Personalment, aquest recull és una obra on emmirallar-se a l’hora de crear un artefacte literari de contes.

Jordi Romeu Carol