Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
Els irredempts de Cristina Garcia Molina
Tertúlia del 9 de maig
de 2025
La trobada del club de lectura d’aquest mes de maig va ser
molt especial perquè, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la
Generalitat i de la Institució de les Lletres Catalanes, vam poder comptar amb
la presència de l’autora.
Les primeres preguntes a Cristina Garcia Molina van girar
entorn de la qüestió del grau en què l’experiència vivencial es reflecteix en un
conte com Solar. L’autora ens va
explicar que conté elements i situacions presos de la realitat d’un institut de
màxima complexitat, però sempre reelaborades i barrejades amb elements
ficcionals, des d’un rebuig de la pura mimesi o imitació de la realitat. Va fer
servir la metàfora d’una truita de patates (si les patates són de veritat i els
ous de mentida, com és la truita resultant?)
Un dels impulsos principals darrere dels contes és la intuïció que el
llenguatge no pot amb tot, que quan intentem explicar una situació, per més que
sigui viscuda, trobem sempre el topall del llenguatge.
«De tant en tant
decidíem no parlar perquè sentíem que abusàvem de les paraules, i com més
n’abusàvem, menys significaven, i d’aquesta manera el nostre llenguatge es feia
esclatant, injuriós, hostil»
En relació amb el seu estil d’escriptura (que va ser descrit
per les assistents amb termes com ara “dens”, “poètic”, “difícil”, “que s’entén
més bé en les relectures”), l’autora ens va dir que el seu procés d’escriptura
és lent i molt deliberat. Ens va explicar que un dels moments més importants
del procés va ser quan va trobar la veu narrativa del conte Solar per mitjà
d’un narrador en primera persona del plural. Aquest narrador es va construint
al llarg del relat i les diferències socioculturals entre alumnes i professors
s’hi van fonent i esvanint-se.
«Poc a poc ens hi
aniríem assimilant, seríem estrangers com ells.»
En tots tres relats tenen una gran importància els relats
tangencials als grans relats i l’escriptura des dels marges. És per això que en
el llibre trobem personatges que s’identifiquen com a glossadors o que fan
d’escriptor fantasma per a una altra persona.
L’autora també ens va explicar que el seu llibre no té una
intenció pessimista o derrotista, per bé que diverses intervencions n’havien
ressaltat la cruesa. Des del títol mateix (que segons ens va explicar és una
al·lusió al moviment polític de l’irredemptisme italià) apunta a una
possibilitat d’emancipació i de resistència.
Finalment, l’autora va compartir amb nosaltres alguns dels
seus referents principals com ara el teatre de l’absurd (Beckett, Ionesco), el
surrealisme, James Joyce, com també la seva fascinació per la ciutat de Trieste
i per figures com Pasolini i Txékhov, que apareixen d’una manera reiterada en
el llibre.
L’autora
Cristina Garcia Molina
(Granollers, 1975). Viu a Girona. És professora de llengua i literatura i fa
classes d'escriptura a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Va guanyar
el Premi Literari Ciutat de Badalona amb el recull de contes Silenci a taula (Viena Edicions, 2014).
També és l'autora dels textos infantils de Plou...però
quin sol! (La Meceua, 2013). Ha publicat contes en diverses antologies i al
portal Paper de Vidre. Amb Els irredempts
(LaBreu, 2022) va guanyar el prestigiós premi Llibreter.
L’obra
Aquesta obra ens presenta tres narracions —que també poden ser
enteses com un tríptic de tres moviments narratius a l’estil dels tríptics de
Francis Bacon— escrites amb un estil innovador que posa en qüestió molts dels
mecanismes de la narrativa convencional.
A Solar assistim a la
construcció i posada en funcionament d’una escola de l’extraradi (un centre multiconfessional i suprababèlic)
El relat combina un estil altament evocador —amb una gran densitat d’anàfores
(repeticions de la paraula que obre la frase)— amb passatges que adopten el to
dels informes burocràtics dels professors sobre els seus alumnes. Hi ha algun
escadusser diàleg que remet a les tècniques del teatre de l’absurd. Hi ha
elements de la realitat històrica (com l’assassinat de George Floyd) que es
filtren en una narrativa que defuig les tècniques mimètiques i aconsegueix de
transmetre la desolació de l’estructura de relacions educatives i l’”l’afàsia
del professor superat’
A Linòleum la narrativa
es tenyeix de ”la neurosi de la novel·la familiar”, per dir-ho en termes de
Freud, a través d’un progressiu estranyament dels pares. Hi trobem metàfores teatrals, un drama de
tres actors (pare, mare i germà) i un espectadora/narradora.
«Al teatre on actuaven aquelles tres
persones que ara l’assenyalaven. Les que, des de dalt de l’escenari, es reien
d’ella»
La pèrdua del llenguatge (de nou hi trobem manifestacions com
l’afàsia) és un dels elements centrals d’aquest segon relat, com també la
incapacitat del llenguatge a l’hora de donar sentit a determinades experiències
(“capella ardent del llenguatge”)
«Els fills dels pares espectrals només
desitgen una cosa: que el pare els miri. Però ells només tenen ulls per a si
mateixos»
A Moll, l’autora hi
combina evocacions de la ciutat italiana de Trieste, una història d’amour fou i la figura de Raimund Hogue,
dramaturg de la ballarina Pina Bausch.
El narrador es presenta com un glossador,
algú que escriu als marges. El relat conté un passatge que ben podria ser un
manifest de l’estètica narrativa triada per l’autora:
«La podria descriure i no vull. Les
descripcions són un exercici pobre. Et demanen ordre i objectivitat, alguna
mena d’estratègia fatal, i jo em desbordo»
Algunes constants són detectables en els tres relats, com ara
l’exploració dels marges (físics i simbòlics), el desgast i la pèrdua del
llenguatge i les al·lusions a autors com Txékhov, Pasolini i Joyce.
Xavier Zambrano
